HOME I PERSONA

La paraula "home" etimològicament prové de "humus" (que en llatí significa: "la terra que es pot llaurar i conrear"). L'home és, doncs, "el nascut de la terra" i la significació d'aquesta metàfora caldria no perdre-la de petja en el context de la crisi ecològica: en destruir la terra, els humans destrueixen el seu origen nadiu.

En antropologia filosòfica hom distingeix sovint "home" de "persona":

· "Home", modernament és un mot purament descriptiu, biològic; hom no pot deixar de ser "humà" per una pura raó genètica. Hem nascut humans, i això ens constitueix.

· "Persona" és, però, un mot de significació més complexa. Amb el mot "Persona" volem significar allò que ens fem a través de les nostres accions i omissions, a través del nostre ambient i de la nostra educació. Persona no és un "ser", sinó un "esdevenir"; i "esdevenir" significa: "arribar a ser", "fer-se", "tornar-se" i "convertir-se en...".

La idea de "persona" arranca en la consciència que l'home no és un animal com tots els altres sinó un "animal racional" i que la raó no és una dada immediata sinó una construcció, un "fer-se" que no s'atura al llarg del temps.

És habitual fer derivar el mot "persona" del mot llatí "persona", la màscara tràgica, que per-sona, és a dir, que sonava a través d'un tub posat a l'interior. Aquest mot seria la traducció del concepte grec de "prosopon", tal com el presenta Aulus Geli a Les nits àtiques V. 7. Però és possible que aquesta etimologia sigui tardana i, de fet, va ser recollida fonamentalment pels estoics.

Un altre autor grec i Pare de l'Església Cristiana, Atanasi d'Alexandria, fou qui fixà el significat més habitual del mot. Atanasi considera les següents significacions de persona - prosopon:

· La màscara teatral, que usen certs personatges per tal d'amagar les seves intencions.

· El rostre, especialment en situacions en què dues persones es troben cara a cara

· El rostre diví (prósopon toû Theoû) que és també el Verb (logos) i l'Unigènit (en tant que "posopon" del Pare).

En el seu text Orationes contra Arianos, Atanasi diu també que per tal d'interpretar un text cal distingir: to prosopon (qui parla) to pragmata (la acció que hom fa) i ton kairon (el moment en què es fa). "Persona" és així el subjecte narratiu de les accions.

Ser persona significa, d'ençà de la reflexió cristiana sobre el tema, una determinada manera de "fer" les coses, una manera de protagonitzar el propi mode de viure i actuar. En conseqüència, el concepte de persona significa un progrés respecte a la idea grega de destí. Mentre el destí era cec i inevitable, purament aleatori, la persona, precisament perquè en el concepte s'implica la idea d'un "rostre", està oberta a la individualitat i a la responsabilitat sobre els seus actes.

Per al cristianisme, la "persona" en grau eminent només podia ser Déu-Pare que es mostrava al món a través de la màscara (o "per boca de" / "ek prosopon tou theou") del seu fill Jesucrist. Fins molt més tard, concretament fins quan Boeci a l'Edat Mitjana no designi la persona com a rationalis naturae individua substantia, no es vincularà la persona amb l'aspecte intel·lectual o mental.