LES RELLISCADES
DE LA GENEALOGIA
ROLF Tarrach
Catedràtic d'Estructura i Constituents de la Matèria
de la UB
Si retrocedíssim 35 generacions, cada un de nosaltres
trobaria cinc milions d'avantpassats teòricament
directes, encara que només hem heretat material genètic
d'uns 7.000
Quan arribem a una certa edat, potser
per la percepció creixent que tenim que la vida no
és eterna, ens comencem a interessar pels nostres
avantpassats. Molts ciutadans dediquen moltes hores i molta
passió a l'exploració del seu arbre genealògic.
Una senyora amb qui comparteixo cognom em va explicar que
un cuiner de Jaume I el Conqueridor es deia com nosaltres.
Però, ¿l'arbre genealògic és
un arbre genètic? En altres paraules, quan ens remuntem
a un avantpassat de fa 750 anys o unes 35 generacions, ¿quant
de la nostra herència genètica prové
d'ell?
La resposta més immediata
s'obté suposant que rebem de totes les persones que
apareixen al nostre arbre genealògic en 35 generacions
de nosaltres la mateixa quantitat d'ADN. Recordant que tenim
dos pares, quatre avis, vuit besavis i 16 rebesavis, arribem
a 30.000 milions d'avantpassats, moltíssims més
que persones han viscut mai simultàniament, i 10
vegades més que unitats elementals té el nostre
ADN. Aquest creixement exponencial ja el va utilitzar Max
Aub, amb un exquisit sentit de l'humor, com a demostració,
espúria, que, com que només som 6.000 milions
actualment, la població mundial de fet ha anat disminuint,
en lloc d'augmentar com ens expliquen els demògrafs.
L'explicació correcta és:
s'arriba per moltíssimes branques de l'arbre genealògic
a les mateixes persones. O sigui, sempre procreem amb persones
amb les quals, de manera més o menys llunyana, estem
emparentats. A Islàndia, on tota la població
procedeix essencialment de les 3.000 persones que van colonitzar
l'illa fa 10 segles, aquest fenomen de consanguinitat encara
és molt més acusat, igual que passa amb les
famílies reials. L'arbre genealògic és
en realitat una xarxa. Els demògrafs ens diuen que
cinc milions de persones és una estimació
més realista del nombre d'a- vantpassats que té
un de nosaltres a 35 generacions de distància. Per
tant compartim bastant menys d'una milionèsima part
del nostre codi genètic amb l'avantpassat nostre.
Això és poc, però és alguna
cosa. El que passa és que en realitat i molt probablement
no compartim res amb aquella persona.
Hi ha dues raons. La primera és
que de les mares n'estem segurs, però no dels pares
(només recentment les anàlisis genètiques
permeten certificar l'autenticitat d'un pare). Es considera
la xifra d'un 7% de pares biològics diferents dels
legals. Si pugem 35 generacions per la línia paterna
obtenim que no- més amb un 8% de probabilitat la
connexió genètica no ha estat in- terrompuda
per una relliscada d'alguna avantpassada. És a dir,
gairebé segur que aquell avantpassat nostre genèticament
no ho és. Ho deu ser un altre, però el desconeixem.
Òbviament les branques genealògiques més
maternes són més segures, però pel
caràcter més volàtil del cognom matern
sol ser més difícil localitzar-les.
La segona és menys humana,
més científica i una mica més complexa.
A l'analitzar el nostre ADN per conèixer el grau
de barreja que ha patit l'ADN matern i patern de cada un
dels nostres pares abans de transmetre'l als seus fills
es descobreix que hi ha hagut només uns 50 intercanvis
en cada un, de manera que l'ADN que heretem de la nostra
mare i el nostre pare se subdivideix en uns 100 segments
que alternativament provenen de les seves respectives mares
i pares. És a dir, quan el material genètic
que un individu heretarà dels seus pares es recombina
en la meiosi per, mitjançant la fusió de les
cèl.lules reproductives, donar lloc als fills, aquesta
recombinació té lloc per mitjà de talls
en unes cent localitzacions.
I, així, cada generació
que ascendim afegeix uns 100 llocs aleatoris en què
el material genètic canvia d'origen. Com que tenim
un pare i una mare, això dóna, per a 35 generacions,
uns 7.000 segments de material genètic que provenen
de 7.000 persones, en lloc dels cinc milions de persones
que trobaríem al nostre arbre genealògic.
L'arbre genètic és
molt més esclarissat que el genealògic. La
probabilitat d'haver heretat material genètic d'aquell
avantpassat llu- nyà és molt petita; en fi,
gairebé segur que aquell avantpassat ho és
només en sentit jurídic, però no biològic.
No oblidem, de totes maneres, que és la relació
jurídica la que dicta les herències patrimonials,
generalment més valorades que les genètiques.
PUBLICAT AL DIARI "EL periódico", (Ed.
CATALUNYA); 23 de MAIG de 2003