EL CONTEXT CULTURAL DE LA TEORIA DARWINIANA

La teoria de Darwin és un intent d'explicació dels canvis en la morfologia animal. Pertany, doncs, absolutament, al camp de la biologia. Però Darwin és un home del seu temps, l'Anglaterra victoriana, la segona meitat del segle XIX (1809-1882). A la seva Autobiografia (hi ha edició en castellà, a Alianza Cien). Explica que la seva teoria estava ja esbossada cap a l'any 1839 i que no la va publicar fins l'any 1859. Per a Darwin, el fet fonamental de la seva vida fou el viatge que com a naturalista va fer al voltant del món en el vaixell Beagle (27 de desembre de 1831 - 2 d'octubre de 1836).

A la seva Autobiografia ho explica així:

Durante el viaje del Beagle había quedado profundamente impresionado cuandodescubrí en las formaciones de las Pampas grandes animales fósiles cubiertos de corazas, como las de los actuales armadillos; en segundo lugar por la manera en que animales estrechamente emparentados se substituyen unos a otros conforme se va hacia el sur del continente; y en tercer lugar por el carácter sudamericano de la mayor parte de los productos de las Islas Galápagos, y más especialmente por la manera en que difieren ligeramente los de cada una de las islas del grupo sin que ninguna de ellas parezca muy vieja en sentido geológico.

Era evidente que hechos como éstos, y también otros muchos, sólo podían explicarse mediante la suposición de que las especies se modifican gradualmente; y el tema me obsesionaba. (...)

Pronto me di cuenta de que la selección era la clave del éxito del hombre cuando conseguía razas útiles de animales y plantas. Pero durante algún tiempo continuó siendo un misterio para mí la forma en que podía aplicarse la selección a organismos que viven en estado

Darwin, elabora, doncs, la seva teoria de l'evolució traspassant al terreny de la biologia les doctrines de l'economista Robert Malthus. Malthus havia escrit al seu llibre Assaig sobre la població(1789) que hi ha una disfunció entre l'augment de la població i la disponibilitat d'aliments. La població creix en proporció geomètrica (2, 4, 6, 8, 16, 32....) mentre que els aliments creixen en proporció aritmètica (2, 4,6,8, 10...) i per tant és del tot inevitable la lluita per la vida. Només els qui disposen de diners i d'aliments poden sobreviure, perquè la naturalesa té un límit en la producció d'aliments. Superat aquest límit la pauperització i la mort dels més pobres és inevitable.

Darwin recull aquesta idea de l'economia malthusiana i la traspassa al nivell biològic.

Al segle XIX i a principis del segle XX va estar molt de moda el tema del darwinisme social. Segons aquesta teoria, els criteris bàsics de Darwin (selecció natural i lluita per la vida) es poden adaptar també amb èxit a la vida social i a la cultura. La lluita per la vida i la supervivència del més fort són també els criteris antropològics i socials que governen les comunitats humanes. Aquesta teoria del darwinisme social, feia una transposició del nivell biològic al nivell social. Els més forts i els més ben adaptats són, en la societat, els rics. Si són rics és perquè són millors (més "forts", més intel.ligents, més hàbils...). La cultura no hauria pogut superar aquest condicionant biològic de tal manera que existirien també els més forts (els rics, els savis...) i els febles.

La teoria del darwinisme social es va veure recolzada a partir de la dècada de 1920 per una sèrie d'estudis sobre la intel·ligència (els primers test d'intel·ligència demostraven que en una població escollida a l'atzar els nens de raça blanca eren més intel.ligents que els de raça negra)

La teoria del darwinisme social reapareix tot sovint, però ha rebut diverses crítiques:

a.- L'expressió "els més forts" no significa el mateix en el nivell biològic que en el nivell social. Ser el més fort des del punt de vista biològic significa: "ser capaç de reproduir-se més", tenir més èxit reproductiu. En la societat humana observem, però, que els que es reprodueixen més són els grups socials més pobres, mentre que la classe alta té una taxa de natalitat molt baixa i, fins i tot, un nombre molt important de genis moren sense descendència.

b.- No és el mateix ser "el més fort" biològicament que culturalment. Un nombre molt important de grans atletes, tenen un quocient intel·lectual baix. I viceversa, si s'observen els magnats de les finances generalment no tenen gaire bona forma física.

c.- Els test d'intel·ligència no es poden usar com argument perquè en realitat la mesura de la intel·ligència sembla estar molt vinculat a l'ús del llenguatge. En general, els nois de classe baixa tenen menys vocabulari que els de classe alta i per això donen una puntuació més baixa . En canvi en els test d'habilitat manual hi ha més equilibri. Per cert!, de fa uns quinze anys els nois de raça oriental (japonesos, xinesos i vietnamites) donen puntuacions més altes que els nois de raça blanca als test intel·ligència que es fan als USA.