George Bush i Charles
Darwin
Tots els règims totalitaris,
tant de dretes com desquerres, han intentat convertir
les escoles i les institucions educatives en clons del poder,
en petites cèl·lules al servei de lúnica
veritat que institueix el dictador de torn
EL PUNT- 23/02/06 tribuna
FRANCESC TORRALBA ROSELLÓ.
Generalment, associem el fonamentalisme
amb el món islàmic, però perdem de
vista que hi ha altres formes de fonamentalisme, de vegades,
més subtils o menys visibles socialment, però
que tenen, igualment, greus conseqüències. Un
dels àmbits més perillosos on actua el fonamentalisme
és el de leducació. En aquesta esfera,
el fonamentalista es troba amb un públic inexpert,
receptiu a tot allò que se li presenta com a dogma
de veritat. El nen no oposa resistència al que se
li diu. Es fia de ladult i de la seva paraula. Després,
a mesura que va creixent, posa sota sospita el que li diu
el mestre, però dentrada, hi té una
actitud de confiança.
Un exemple dadoctrinament ideològic
el trobem a moltes escoles dels Estats Units dAmèrica
on per indicació de George Bush es nega que sexpliqui
la hipòtesi evolucionista de Charles Darwin i es
presenta lorigen del món segons una interpretació
literal del Gènesi. Aquesta intromissió del
poder en lesfera educativa, que també es produeix,
en altres països de món «civilitzat»,
és, dentrada, un mal símptoma. Lintent
de segrestar ideològicament la mainada és
un abús de poder que no pot tolerar-se. Tots els
règims totalitaris, tant de dretes com desquerres,
han intentat convertir les escoles i les institucions educatives
en clons del poder, en petites cèl·lules al
servei de lúnica veritat que institueix el
dictador de torn. Amb tot, aquests intents sempre han fet
fallida. A curt o a llarg termini, leducand pren consciència
de la manipulació ideològica a què
ha estat sotmès i obre els ulls a una veritat més
gran.
Com diu el filòsof liberal
Karl Popper, Lorigen de les espècies (1859)
de Charles Darwin no és, en sentit estricte, una
teoria científica, però és la hipòtesi
més plausible per entendre don venim i quin
és el nostre origen com a espècie humana.
Cal resoldre la qüestió de lesglaó
perdut, entre moltes daltres, però la hipòtesi
anterior a levolucionisme, el feixisme, que satribueix
a sant Agustí, és descartada per tots els
paleontòlegs del món.
George Bush intenta recuperar la
idea dun univers creat per Déu tal i com és
narrat en el Gènesi. Cal dir, en honor a la veritat,
que Charles Darwin no tan sols no nega Déu, sinó
que, a més a més, shi refereix explícitament
en la seva coneguda obra i considera que és larquitecte
que guia i dissenya tot el procés evolutiu. Contra
el que pensa George Bush, Darwin no nega lexistència
dun Déu, sinó que la pressuposa. Ras
i curt, levolucionisme és una hipòtesi
de treball, però no una explicació del sentit
últim del món. Des de levolucionisme
sintenta explicar com va originar-se lespècie
humana, quins processos van fer possible la seva emergència,
però, en si mateixa, ni nega, ni confirma lexistència
de Déu. La fe en Déu és independent
de levolucionisme. Hi ha evolucionistes que van creure
i creuen en Déu i nhi ha també que són
agnòstics o, senzillament, no consideren que sigui
una hipòtesi necessària per explicar el món.
En qualsevol cas, lateisme no es dedueix de levolucionisme,
com tampoc la fe. Són opcions anteriors, lliures
i respectables, però mai no han de servir dexcusa
per posar en entredit una de les hipòtesis més
plausibles per entendre don venim. Lateisme
de Monod no està demostrat científicament,
com tampoc no ho està la fe de Darwin.
El llibre del Gènesi, interpretat
simbòlicament no entra en contradicció amb
la hipòtesi evolucionista de Charles Darwin, però
això suposa un esforç per captar lesperit
del text i anar més enllà de la lletra. Els
assessors de George Bush haurien de saber que segons la
teoria de la història de les formes literàries,
el primer llibre de la Bíblia cal que sigui interpretat
com un gènere essencialment al·legòric
i simbòlic. No hi ha, doncs, incompatibilitat entre
George Darwin i la Bíblia. El gran jesuïta francès
Pierre Teilhard de Chardin es va encarregar de mostrar-ho
ja fa molts anys. Certament, va haver de barallar-se amb
els dogmàtics i també amb els evolucionistes
ateus, però va mostrar que levolucionisme era
plenament compatible amb la tesi duna ment intel·ligent
creadora.
No deixa de ser significatiu que
cinquanta anys després de la mort de Teilhard de
Chardin (1955), es plantegi aquesta qüestió
de manera antinòmica i que això tingui lloc
en el suposat país de les llibertats.