ALTERITAT
La construcció de la identitat
humana, val a dir, del que anomenem "jo", no pot
fer-se tota sola, sense els altres amb els qui he nascut
i visc o viure. Fins i tot l'acte de néixer no és
una decisió pròpia sinó d'altri. Necessito
els altres no només per a tenir una vida biològica,
sinó per a saber qui sóc. L'alteritat és
una condició mateixa per a l'existència de
la subjectivitat, en la mesura que no tindria consciència
de mi mateix si el meu nom no fos dits pels altres (mare,
amics, xicot/a, companys...).
Però "l'altre" pot
ser al mateix temps:
· Un "altre jo": el meu amic, el meu company,
el qui treballa amb mi i dóna sentit a la meva acció.
· Un "altre que jo":
el diferent, el foraster, l'adversari, l'obstacle de la
meva acció.
La construcció de la pròpia
identitat no es pot resoldre sense que cadascú prengui
un determini sobre la seva relació amb els altres.
En la tradició filosòfica occidental l'Altre
ha estat pensat des de 7 figures diferents:
1.- L'ALTRE COM A OBSTACLE: És
el qui ocupa el meu lloc, el que es posa al mig del meu
camí i que, per tant, m'obliga a enfrontar-lo, desplaçar-lo
o evitar-lo. Les conseqüències de la consideració
de l'altre com a obstacle són la mort, la lluita
i la vergonya.
2.- L'ALTRE COM A MITJÀ: És
el qui condiciona l'obtenció d'un resultat, el que
és usat per mi o pretén emprar-me com una
eina i que, per tant, m'enganya, m'adula o em perverteix.
Les conseqüències de la consideració
de l'altre com a mitjà són el menyspreu d'un
mateix, el menyspreu de l'altre o "la mort de les possibilitats"
(Deleuze).
3.- L'ALTRE COM A ADVERSARI: És
el qui corre al mateix temps que jo per guanyar-me. En una
pugna d'aquesta mena hi ha, però, regles i arbitres
que impedeixen que l'Altre sigui un obstacle i el converteixen
en una condició per a la meva pròpia millora
en la competició. Les conseqüències de
considerar que la vida és una cursa plena d'adversaris
consisteixen, necessàriament, en prendre-se-la com
una competició constant, en què no hi ha espai
per a la contemplació estètica, la pau interior,
etc.
4.- L'ALTRE COM A COL·LABORADOR:
És el qui comparteix lleialment el meu propi projecte,
el company/a de camí. Puc posar-hi en comú
la meva competència (a no confondre amb competició
!) i el meu esforç, puc treballar-hi en equip. Les
conseqüències de la consideració de l'altre
com a col·laborador són la possibilitat de
fer una obra compartida, millor que aquella que hom faria
en solitari i la valoració recíproca de les
iniciatives.
5.- L'ALTRE COM A PERSONA ("FINALITAT
EN SI MATEIX"): És el model que va proposar
Kant, en què l'Altre, com a conseqüència
de la seva naturalesa racional, com a individu capaç
d'actuar obeint la llei moral, és vist com a igual
a mi i mereixedor del mateix respecte que jo mateix. Perquè
l'altre és una "persona" mereix ser subjecte
(i mai no "objecte" o "cosa"). Les conseqüències
de considerar l'Altre com a persona són el reconeixement
mutu dels drets; només aquesta concepció fa
possible una exigència universal de justícia
i igualtat, enteses com a fonament de la pau i preveu els
conflictes, les guerres, etc.
6.- L'ALTRE COM A MISTERI: És
la concepció romàntica i simbolista de l'Alteritat.
L'Altre se m'apareix com quelcom que jo mai no podré
aconseguir descobrir i/o des-velar completament, però
a qui em sento profundament vinculat; és una concepció
de l'Altre com a "rostre sense res al darrera"
(Thomas Mann). En aquesta concepció, molt influïda
per la teoria psicoanalítica i Freud, mai no puc
estar absolutament segur d'arribar a entendre l'Altre. Aquest
vel de misteri que envolta la meva relació amb l'Altre
m'obliga a respectar la seva intimitat i a buscar en el
meu propi passat, en la meva pròpia subjectivitat,
les raons i les condicions de la meva relació amb
l'Altre. Les conseqüències de considerar l'Altre
com a misteri són una certa tendència al narcisisme
com a rebuig de l'Alteritat i la paradoxa de descobrir en
l'Altre "el pobre a qui jo ho dec tot" (Lacan).
7.- L'ALTRE COM A ROSTRE DE DÉU:
És la concepció cristiana de l'Alteritat:
en el rostre del silenci, en el pobre, en el malalt, en
el presoner i en qui pateix descobreixo el rostre sofrent
del Crist a la creu. La conseqüència de considerar
l'Altre com a expressió de Déu són
d'una banda la solidaritat amb el dolor i de l'altra el
silenci que Wittgenstein anomenava "místic"
en la mesura que no pot ser dit en paraules.