Textos, Apunts, Activitats, Notícies, Links, Fòrum.
MENÚ
Textos

 

Discurs sobre el Senderi
[Cap. 5è]
"L'home, ésser freturós"
(fragment)

Gerard VILAR (U.A.B.)


Si la pregunta general pel món (què és l'ésser?) no pot ser contestada "de debò"" ("de una vez por todas", diriem en castellà), més pessimista és encara la modernitat pel que fa a les possibilitats de dir quelcom de ferm com a resposta a la pregunta per l'home. Aquí valdrien encara aquells famosos versos del cor de l'Antígona sofoclea que diuen:

"De prodigis molts n'hi ha; però no res és
més prodigiós que l'home".

Com a "prodigi" l'home té quelcom de miraculós, d'extraordinari, quelcom que ultrapassa els límits del que és natural i ens obre a un vertigen, fins i tot a una paor. I això perquè preguntar per l'home no sols implica preguntar per una inexistent "substància" o "naturalesa", sinó també per un "fer" i una "orientació" d'aquest "fer". Com havia escrit Kant, és preguntar, ni més ni menys, pel que:

"en tant que ens activament lliure, fa de si mateix, o pot i ha de fer" (WW., XII, 399).

Com s'ha repetit des del Renaixement amb escreix, l'home és un ésser pràxic, un ésser que actua, tracta, comercia i té un metabolisme amb el seu entorn; però aquest comerç i aquest metabilisme no estan en absolut fixats per la naturalesa. El que és decisiu, tanmateix, és que l'home té no sols un comportament en relació amb el món, sinó que té també un comportament en relació amb ell mateix, cosa que no fa cap altre animal. En aquest sentit hom podria dir que l'home no sols viu, sinó que aquest viure consisteix més aviat en "guiar" la seva vida. En l'home la physis no està pas donada en ferm, sinó que esdevé per a ell una "tasca", una tasca rica i dilatada en la qual els elements racionals tenen tanta importància com els irracionals. Aquest és, emperò, un coneixement que, com apuntàvem, ja té una història que es compta per segles.

A les acaballes del segle XV, un gran humanista, filòsof i teòleg italià, Giovanni Pico della Mirandola, posava en boca de Déu, en seva cèlebre "Oratio de hominis dignitate", aquestes paraules profundes i memorables:

"No t'he donat ni cap lloc que sigui pròpiament teu, ni tampoc cap do que et sigui peculiar, oh, Adam!, a fi que el teu rostre, el teu lloc i els teus dons siguis tu qui els desitgi, els conquereixi i d'aquesta manera els posseeixis per tu mateix. La Naturalesa subsumeix les altres espècies sota unes lleis prescrites per mi. Però tu, a qui res no limita, pel teu propi arbitri, en mans del qual et vaig posar, et defineixes per tu mateix. Et vaig col.locar enmig del món per tal que poguessis contemplar millor el que el món conté. No t'he fet ni celeste ni terrestre, ni moridor ni immortal, per tal que tu mateix, lliurement, a la manera d'un bon pintor o d'un hàbil escultor, et plasmis i t'esculpeixis en la forma que prefeeixis. Podràs degenerar en les coses inferiorr que són les bèsties; Podràs regenerar-te, segons el decret del teu esperit, en les coses que et són divines" (paràg. 2)

Pico descobria i proclamava la plasticitat conscient de l'ésser humà i, doncs, la responsabilitat que li confereix la seva llibertat. Puix que l'home no és res determinat, ¿pot, com un Proteu, ésser qualsevol cosa o totes les coses? Per una banda, sembla que efectivament sigui així quan escriu: "El Pare ha plantat en l'home naixent llavors de tota espècie i gèrmens de tot gènere de vida; les quals, segons com les cultivi cadascú, creixeran i portaran en ell els seus fruits" (paràg. 3). Però això, o almenys certa interpretació d'aquestes paraules, es contradiu amb aquelles de l'Artesà: "Medium te mundi posui ... nec caelestem neque terrenum, neque mortalem, neque immoralem". El que vol dir o d'on se segueix que l'home, "artífex de si mateix" perquè està mancat de naturalesa, d'essència, serà sempre, per obra seva, un lloc relatiu en i al món, un centre o un lloc excèntric, però sempre un "entre" (Heidegger), ni àngel ni bèstia (Pascal).

Durant els cinc segles transcorreguts des que Pico féu imprimir el seu discurs, aquesta noció de la plasticitat de l'ésser humà i de la llibertat que el fonamenta ha estat el nucli de gairebé totes les reflexions al voltant de la pregunta sobre l'home. I el que ha separat les distintes concepcions antropològiques és, precisament, la qüestió de quina és la índole o les modalitats possibles d'aquest "entre", la qüestió dels límits i del lloc que l'home ocupa i/o ha d'ocupar en relació al sistema de coordenades, per dir-ho així, de la seva existència. D'aquí dimana i aquí troba el seu fonament i la seva justificació la preocupació ètica dels moderns. L'Oratio de Pico és, per això, abans que tot, un discurs ètic. Amb l'acompliment de les esperances petrarquianes d'una superació de "l'edat obscura", les imperibles preguntes sobre qui som?, d'on venim? i a on anem? Varen adquirir una dimensió abismal. La majoria dels pensadors moderns s'han barallat amb el vertigen que provoca aquesta dimensió tot fent mans i mànigues per defugir-la: invocant la Natura, la Història o la Providència. Uns quants, a l'altre extrem, l'han pres com a nèctar extasiant i únic vivificador.

GERARD VILAR: DISCURS SOBRE EL SENDERI. Edicions 62, BARCELONA, 1986, pp. 29-31.

Article per guardar o imprimir




És permés el plagi total i/o parcial de la pàgina web.
Els realitzadors d'aquesta únicament demanen que feu constar d'on heu extret el material que ens copieu, gràcies.
Per qualsevol dubte o suggerència, contacteu amb el Webmaster