EL PERSONALISME
Francesc GOMÀ i MUSTÉ
Catedràtic de Filosofia de la Universitat de Barcelona
En articles anteriors
(veure ATENEU nº 11, 12 i 13) hem orientat, gradualment,
la nostra anàlisi de l'existència vers la
realitat més perfecta i singular d'aquesta: la persona;
i hem atorgat especial atenció a la forma pròpia
de la comunicació de les persones, que és
el diàleg.
Avui, i continuant en la mateixa
direcció, em referiré al corrent espiritual
contemporani conegut amb el nom de personalisme, el fundador
i principal figura del qual és Emmanuel Mounier (1905-1950)
i que inclou d'altres pensadors actuals com Ricoeur, Domenach,
Guitton, etc. Especialment hem d'esmentar, entre ells, el
filòsof alemany Paul Ludwig Landsberg, deixeble,
també, de Max Scheler, que fou professor nostre a
la Universitat Autònoma i morí en un camp
d'extermini nazi.
La crisi del món modern, des
del segle XVII, comença i es centra en la deformació
que la nova ciència introdueix en interpretar els
objectes que pretén saber. Com sigui que es proposa,
primordialment, dominar les coses, i posar-les al servei
de l'home, no es limita a contemplar les coses tal com són,
sinó que les redueix als seus nivells més
elementals i senzills, terme d'una numeració possible.
Així, en últim extrem,
tot acaba essent una multiplicitat d'elements, una dispersió
que es pot calcular.
Quan l'home es pretén conèixer
a sí mateix, adapta un mètode semblant: es
redueix a ésser una simple cosa, però una
cosa que pensa, une chose pensante, com sentenciava Descartes.
La raó matemàtica, per tal de recobrar la
integritat humana, s'hi afegeix justament ella mateixa com
a facultat humana distintiva.
El resultat és clar: seríem
una mena d'antena oberta a la lluminositat de les idees
generals i inscrita en un cos determinable matemàticament.
Com és obvi, això és
una caricatura de l'home, no és una persona. La persona,
de carn i ossos, que coneix, estima, arrisca, promet i vol
ésser feliç és tot una altra cosa.
El personalisme, que reivindica la
persona com a principi originari de l'ésser i del
coneixement, la defineix així
És el subjecte espiritual
subsistent, obert lliurement al món pel coneixement
i l'acció, que es singularitza pel seu propi sistema
de valors, encarnat en un cos i es lliga per amor amb les
altres persones.
Creure que les persones són
organismes corporals dels quals emergeix la vida espiritual,
com l'olor que es desprèn de les flors que ens presenten
les plantes, es, segons el personalisme, capgirar les coses.
El nostre cos viu immers en el medi
circumdant que li forneix estímuls, informació
i nodriment, però un i altre no són més
que la matèria, el basament de l'home i del seu món.
Aquest està compost de coses, objectes, ordenats
segons categories mentals. L'acte de descobrir-les i de
conèixer-les és ja un acte espiritual, pròpiament
personal. La persona humana, perquè és un
subjecte, veu al seu entorn i a distància, o sigui,
o sigui, com a ob-jectes coses que tenen un nom, són
això o allò i se n'adona mitjançant
un acte espiritual.
Cada persona és única
i sense parió; la unicitat és radical, pel
propi caràcter, per la seva actitud en el món,
confirmada pel cos.
Les persones som lliures: aquest
és el principi fonamental de l'antropologia personalista.
Cal, però, que ens adonem que la llibertat té
unes condicions. No n'hi ha prou amb l'espontaneïtat
de decisió, cal una opció, un coneixement
previ, una responsabilitat. Sóc lliure, en tant que
em faig lliure, o sigui, m'allibero, a mi, i respecte de
quelcom meu, i en una crisi decisòria assumeixo la
responsabilitat del meu acte. Lúcidament afirma Mounier
que: només sóc lliure en tant i en quant no
sóc completament lliure.
La persona humana és un ésser
encarnat. La presència viscuda, immediata, de cos,
és la carn, la qual em posa en contacte amb les possibilitats
i les dificultats que m'ofereixen les coses. A partir d'aquí
reconeixem els cossos, entesos com a volums sòlids
de tres dimensions. El contacte de les coses, la nosa que
sovint en fan, ens porta a reconèixer l'objectivitat
del propi cos, la solidesa de les nostres tres dimensions,
base de la geometria i de la mecànica del nostre
volum corporal tal com el veuen els altres o bé nosaltres
mateixos quan ens mirem al mirall. Però mai ens deixen
les connotacions originàries de la intimitat de la
carn: el plaer o el dolor, el pudor, la força de
la vitalitat, etc., les quals entren com a valors primaris
en el món de la cultura i en les qualificacions del
moment històric que ens ha tocat de viure. La persona,
cadascú de nosaltres, pren posició, assumeix
o rebutja les qualificacions que troba present en el món
contemporani.
Així el cos que tenim arrela
en el cos que som. Algunes llengües, com l'alemany,
donen noms diferents a aquestes dues vessants del component
de la nostra persona.
La vida transcorre en un inestable
equilibri entre la sensibilitat interna i el coneixement
des de fora. Segons l'edat, la salut o l'humor, predomina
l'un o l'altre.
Les persones som intimitat conscient,
i a la vegada necessitem comunicar-nos amb els altres. Molt
abans del que anomenem "companyia", certament
indispensable, els altres, i en primer lloc la família,
configuren l'anomenada "matriu social" on aprenem
a parlar i a valer-nos com a individus autònoms.
La comunicació personal autèntica
permet orientar i enfortir el curs ascensional i de maduració
que és la vida humana. La lliçó de
Plató és sempre vàlida.
El món occidental ha interpretat
repetidament el curs de la vida humana com un camí,
una via, facilitada o dificultada per temptacions o per
entrebancs, però sempre en tràmit i no resolta.
Per això el personalisme defensa que la vocació,
segons el que vol dir pròpiament aquest mot, és
una nota essencial de la persona.
Publicat a "Ateneu - Revista
de Cultura", segona època, nº14, març
1995, p.6
Article per guardar o imprimir 
