La bèstia humana

Jaume SERRA HUNTER

Psicòlegs i teòlegs escruten el fons animal de l'home, negar l'existència del qual fóra cloure els ulls a la realitat. No lluitem amb un enemic imaginari, que un misticisme patològic hagi pogut crear, sinó amb una naturalesa forta i resistent que durant els primers anys de la vida s'ha fet senyora i mestressa de nosaltres. És per llei natural que la vida animal precedeix la vida de l'esperit. Bé és veritat que no es tracta d'una substitució, sinó d'una dualitat que constitueix el gran secret de la conducta de la persona, i la trajectòria d'aquesta conducta ve marcada precisament per les dues naturaleses.

Condescendències perilloses poden mediatitzar l'esdevenidor de l'home i lligar-lo a una existència de servent o d'esclau. A mesura que la raó treballa, s'esclareix l'horitzó de les nostres possibilitats espirituals i pot arribar un moment almenys aquesta ha de ser la nostra aspiració- que el triomf de la voluntat assoleixi el caràcter d'una victòria definitiva. Però això serà el fruit d'una tasca diària, persistent, sotmesa al ritme de dolors i d'esperances, gairebé mai de plaer i d'alegria. Sols una energia interior pot sobrepassar l'angoixa existencial, una energia que no tolera interferències físiques, ni somàtiques: l'energia del pensament i de la convicció.

Ben lluny està de la realitat la teoria que basa les nostres activitats superiors en les primeres manifestacions de la consciència. La base, potser sí que existeix, però no és pròpiament base, sinó simple antecedent històric. Creure que els nostres pensaments i les nostres conviccions, que constitueixen el fons habitual de la vida humana, formen un grau, per be que el més elevat, de l'ésser conscient, és el mateix que definir l'esperit com un refinament de la matèria. No és una diferència de grau, sinó de naturalesa, la que separa les dues capes del psiquisme, i és afer de l'home que sent el seu destí de superar-se, mantenir sempre lluny de les seves determinacions els instints i les habituds de la vida somàtica.

Hi ha moments en què la bestialitat fa la seva aparició en forma súbita i abassegadora. És en el medi social, sobretot quan aquest aplega persones de modalitats psíquiques semblants, les quals per atzars de la vida es troben en la necessitat de conviure, quan ajunten els seus esforços per tal de defensar els seus interessos de la comunitat; quan els diferents grups han estat violentament arrancats del seu ambient de vida plàcida i tranquil·la... Aleshores els baixos fons de la persona surten a la superfície, i si l'hàbit del bé no està prou arrelat en els homes, totes les valors col·lectives es troben en crisi: la germanor, l'amistat i la justícia.

La germanor és la primera de les valors col·lectives que separa l'home de l'animal. La igualtat recolza en el fet de constituir tots els homes una mateixa família. Els mòbils egoistes ens porten a efectes o conseqüències paradoxals. Portada a l'extrem la seva satisfacció, acaben per perjudicar la mateixa persona. L'isolament de l'egoista és la reacció lògica de l'orgull absorbent i dominador. L'home, per definició, no pot ser un egòlatra. Ho és solament si l'home és considerat com una bèstia perfeccionada. Aleshores defuig els deures de l'amistat. Busca sols la seva joia i el seu contentament; s'alegra del mal de l'altre i s'entristeix per la felicitat aliena; plora amb l'alegria del germà i riu amb la tristesa de l'amic. Perdut el sentit de la convivència, hom arriba a les més grans aberracions. No hi ha amor que pugui enlairar-se per obra de la pura animalitat.

Sense la fraternitat i la simpatia, no és possible reconstruir el concepte de la justícia, virtut de les virtuts, com sostenia el fundador de l'Acadèmia. La desigualtat és sempre un símptoma que han triomfat les inclinacions bestials. Una societat que fia la justícia a la voluntat del legislador, no és més que extraordinàriament una societat d'homes. Podrà tenir mecanismes perfectes de defensa i d'atac, però li manca l'esperit combatiu dels seus associats, que és en definitiva el que porta a la victòria. Podrà aconseguir una grandesa econòmica, que li asseguri un benestar material, però estarà mancada de la perfecció ètica, única duradora i perpètua.

L'educació pot molt contra les males passions i els egoismes de classe. Però sobretot l'educació per l'exemple, és a dir, aquella que no es diu i que es fa; no l'educació estereotipada del llibre i del professor, sinó l'educació incorporada a la vida com un deure que tots els homes tenen de perfeccionar i perfeccionar-se, i ben mirat podem dir que no hi ha una sola acció ni un sol intent ni un treball fet, ni una tasca que comença, que no obeeixi a una doble atracció dels dos instints des què abans parlàvem: la naturalesa orgànica i l'ànima racional.

Si separem dels llibres de moral i de pedagogia tot allò que representa nomenclatura i tècnica, ens trobarem davant els mateixos problemes que el sentit comú planteja. En tota forma de convivència i de tracte social hi té quelcom a veure la consciència ètica; i això és tan exacte que, si les normes corrents d'aquesta disciplina imperen, ni el dret ni les lleis no tenen res a fer-hi, perquè són inoperants o innecessàries. La coacció té raó d'ésser solament quan l'animalitat es volo sobreposar a la raó imparcial i serena, suprema legisladora del bé i de la veritat.

Però, ¿a què deu obeir que, essent tan clara la visió que l'home té de quina ha d'ésser la seva conducta, les ombres del dubte i del mal s'interposin sovint en el curs de la seva existència? I no en l'home vulgar, per dissort seva ignorant i feble, sinó en les ànimes selectes que, per condicions naturals o per l'ambient en què es creen, han assolit una forma superior de vida.

Hem patit des dels temps antics un error que devem, com molts altres, als savis o pensadors d'ofici. La racionalitat, característica, com sabem, diferencial de l'home, ha estat interpretada com a pura intel·ligència. La veritable raó està més a prop del sentit comú que de la ciència de classe i una perfecció suprema mental pot coincidir amb una suprema malícia. Obrar racionalment no vol dir obrar segons normes abstractes i rígides, absolutament indeformables, secret d'homes superiors i privilegiats, sinó obeir a instints que la mateixa naturalesa porta i que hom adopta a la vida segons el grau de capacitat, la llibertat individual i la seguretat col·lectiva

És evident que s'ha confós sovint el saber de les coses i el saber-les viure, com els homes s'han fet també un embull entre el viure amb plenitud del propi dret i el reconeixement del dret dels altres; dues regions en què la lluita de la dualitat humana assoleix la seva màxima intensitat, perquè és allà on la bèstia ocupa el lloc de l'esperi, i on els interessos temporals i individuals usurpen les atribucions de les valors impersonals i eternes.

Heus ací quina és la raó metafísica d'aquest ressentiment universal que està en el fons de l'angoixa contemporània: l'haver volgut situar situar al cim de l'escala dels valors les categories socials humanes, com si els interessos col·lectius, per enlairats que siguin, poguessin desprendre's d'un fons congènit d'egoisme, cosa pràcticament irrealitzable, perquè són interessos humans i interhumans. Mai no ha estat possible de cloure la disputa entre egoistes i altruistes. A l'entorn de les dues concepcions s'han creat els sistemes de moral. Hom pot dir que totes les orientacions ètiques modernes estan polaritzades en un d'aquests dos sentits. I fins s'han intentat aproximacions o conciliacions entre les postures que es consideraven antagòniques. Ho són segurament, i per molts motius incompatibles. La bèstia humana fa la seva aparició en uns i altres; les seves infiltracions hom les descobreix en les tesis fonamentals dels pensadors que han formulat aquell sistema. Un afany de simular la realitat pren diferents matisos segons les raons adduïdes o la perspicàcia mental del filòsof, però el fet és sempre el mateix: tranquil·litzar aparentment la consciència valent-se de tòpics humanitaris.

Fora dels valors eterns de la veritat i del bé no hi ha salvació possible. Tampoc no hi ha forma de conducta, per amoral que sigui, que no trobi un principi d'aplicació en necessitats individuals o col·lectives, és a dir, en un bé i en una veritat contingents, que precisament per ésser-ho perden tot allò que acaracteritza la seva essència. Solament la perspectiva de l'absolut ens pot alliberar de la bestialitat humana.

Jaume SERRA HUNTER: "Problemes de la vida contemporània". Ed. Columna, Barcelona, 1985 (textos escrit l'any 1939).

Article per guardar o imprimir