ALTERITAT

La construcció de la identitat humana, val a dir, del que anomenem "jo", no pot fer-se tota sola, sense els altres amb els qui he nascut i visc o viure. Fins i tot l'acte de néixer no és una decisió pròpia sinó d'altri. Necessito els altres no només per a tenir una vida biològica, sinó per a saber qui sóc. L'alteritat és una condició mateixa per a l'existència de la subjectivitat, en la mesura que no tindria consciència de mi mateix si el meu nom no fos dits pels altres (mare, amics, xicot/a, companys...).

Però "l'altre" pot ser al mateix temps:

· Un "altre jo": el meu amic, el meu company, el qui treballa amb mi i dóna sentit a la meva acció.

· Un "altre que jo": el diferent, el foraster, l'adversari, l'obstacle de la meva acció.

La construcció de la pròpia identitat no es pot resoldre sense que cadascú prengui un determini sobre la seva relació amb els altres. En la tradició filosòfica occidental l'Altre ha estat pensat des de 7 figures diferents:

1.- L'ALTRE COM A OBSTACLE: És el qui ocupa el meu lloc, el que es posa al mig del meu camí i que, per tant, m'obliga a enfrontar-lo, desplaçar-lo o evitar-lo. Les conseqüències de la consideració de l'altre com a obstacle són la mort, la lluita i la vergonya.

2.- L'ALTRE COM A MITJÀ: És el qui condiciona l'obtenció d'un resultat, el que és usat per mi o pretén emprar-me com una eina i que, per tant, m'enganya, m'adula o em perverteix. Les conseqüències de la consideració de l'altre com a mitjà són el menyspreu d'un mateix, el menyspreu de l'altre o "la mort de les possibilitats" (Deleuze).

3.- L'ALTRE COM A ADVERSARI: És el qui corre al mateix temps que jo per guanyar-me. En una pugna d'aquesta mena hi ha, però, regles i arbitres que impedeixen que l'Altre sigui un obstacle i el converteixen en una condició per a la meva pròpia millora en la competició. Les conseqüències de considerar que la vida és una cursa plena d'adversaris consisteixen, necessàriament, en prendre-se-la com una competició constant, en què no hi ha espai per a la contemplació estètica, la pau interior, etc.

4.- L'ALTRE COM A COL·LABORADOR: És el qui comparteix lleialment el meu propi projecte, el company/a de camí. Puc posar-hi en comú la meva competència (a no confondre amb competició !) i el meu esforç, puc treballar-hi en equip. Les conseqüències de la consideració de l'altre com a col·laborador són la possibilitat de fer una obra compartida, millor que aquella que hom faria en solitari i la valoració recíproca de les iniciatives.

5.- L'ALTRE COM A PERSONA ("FINALITAT EN SI MATEIX"): És el model que va proposar Kant, en què l'Altre, com a conseqüència de la seva naturalesa racional, com a individu capaç d'actuar obeint la llei moral, és vist com a igual a mi i mereixedor del mateix respecte que jo mateix. Perquè l'altre és una "persona" mereix ser subjecte (i mai no "objecte" o "cosa"). Les conseqüències de considerar l'Altre com a persona són el reconeixement mutu dels drets; només aquesta concepció fa possible una exigència universal de justícia i igualtat, enteses com a fonament de la pau i preveu els conflictes, les guerres, etc.

6.- L'ALTRE COM A MISTERI: És la concepció romàntica i simbolista de l'Alteritat. L'Altre se m'apareix com quelcom que jo mai no podré aconseguir descobrir i/o des-velar completament, però a qui em sento profundament vinculat; és una concepció de l'Altre com a "rostre sense res al darrera" (Thomas Mann). En aquesta concepció, molt influïda per la teoria psicoanalítica i Freud, mai no puc estar absolutament segur d'arribar a entendre l'Altre. Aquest vel de misteri que envolta la meva relació amb l'Altre m'obliga a respectar la seva intimitat i a buscar en el meu propi passat, en la meva pròpia subjectivitat, les raons i les condicions de la meva relació amb l'Altre. Les conseqüències de considerar l'Altre com a misteri són una certa tendència al narcisisme com a rebuig de l'Alteritat i la paradoxa de descobrir en l'Altre "el pobre a qui jo ho dec tot" (Lacan).

7.- L'ALTRE COM A ROSTRE DE DÉU: És la concepció cristiana de l'Alteritat: en el rostre del silenci, en el pobre, en el malalt, en el presoner i en qui pateix descobreixo el rostre sofrent del Crist a la creu. La conseqüència de considerar l'Altre com a expressió de Déu són d'una banda la solidaritat amb el dolor i de l'altra el silenci que Wittgenstein anomenava "místic" en la mesura que no pot ser dit en paraules.