LA TEORIA POPPERIANA DELS 3 MONS
Les antropologies filosòfiques
més habituals acostumen a defensar una posició
dualista (soma/psique) o a buscar una explicació
materialista-monista sobre l'home. El filòsof austríac
Karl Popper (1902-1994) va intentar superar aquestes teories
proposant, per la seva banda, un esquema en tres parts,
que -segons ell- interactuen per tal de conformar l'ésser
humà.
Segons Popper hi ha tres móns
que cal considerar en la seva interelació:
· MÓN 1: Compost pels
cossos físics, observables i mesurables (l'únic
món realment existent per als materialistes).
· MÓN 2 : El món
dels estats mentals, entre els quals s'inclouen els estats
de consciència, les disposicions i les experiències
psicològiques i els estats inconscients.
· MÓN 3 : El conjunt
de productes que hom podria considerar "culturals"
elaborats per la ment humana. Pertanyen a aquest "Món
3": les històries, els mites explicatius, les
teories científiques, les institucions socials, les
obres d'art...
En certa manera, aquesta teoria vindria a ser una alternativa
tant al dualisme com al monisme en la mesura que proposa
superar la distinció platònica entre un món
de les "idees" i un món de les "coses",
com si es tractés de realitats diferents i que, d'altra
banda nega que tot es pugui explicar com si es tractés
d'una única i sola realitat.
L'aportació fonamental de
Popper a l'antropologia filosòfica consistí
a considerar que no tot el que és "real"
ha de ser necessàriament material. Les idees i les
coses interactuen mútuament per tal de constituir
la realitat humana, en un context general de cultura (món
3) i en una individuació mental (món 2). L'esquema
popperià té l'avantatge que no fa necessari
acceptar un punt de vista col·lectiu (com succeiria
si afirméssim que la cultura determina l'home) sinó
que permet modular la influència del món 3
a través de la seva concreta forma de comprensió
psicològica (món 2).